Fidelitzar públics en temps de crisis de la cultura o com fer passar, de manera efectiva, de l’experiència de la presència en el mon digital al sentiment de pertinença de les nostres organitzacions culturals.

Puntual com de costum, el dissabte 15 d’abril del 2017 arribava l’últim article del professor Antonio Rodríguez de las Heras (catedràtic de la Universitat Carlos III de Madrid i director de l’Institut de Cultura i Tecnologia) en el qual llegíem això sobre la societat en xarxa:

“Aquello del mundo que está a nuestro alcance nos proporciona la experiencia de la presencia. Se alcanza algo cuando no se nos escapa, cuando llegamos antes de que se haya ido, y cuando podemos percibirlo de algún modo. Y, lo más significativo, si está a nuestro alcance supone que podemos intervenir en ese lugar del mundo”.

Què us diuen, aquestes paraules? A Bravo Manager ens generen una qüestió: és possible, des de les organitzacions culturals, que a partir d’aquesta experiència de la presència es potenciï el tan preuat sentiment de pertinença de les nostres audiències?

Pensem que la resposta és : si ho fem bé, si entenem que la innovació en les arts escèniques existeix a partir de comunicar de manera estratègica. Sempre amb les eines TIC de què disposem, podrem passar, de manera efectiva, de l’experiència de la presència al sentiment de pertinença. I partim d’aquesta idea com a principi de la fidelització dels nostres públics!

Més tard, ens arribava el demolidor “Informe sobre el estado de la cultura en España 2017. Igualdad y diversidad en la Era Digital I, després de fer-hi un cop d’ull i veure’n les dades, no podíem deixar de parlar-ne en el nostre blog. Us en fem cinc cèntims!

Aquest informe detalla, amb precisió, que des del començament de la crisi, l’activitat escènica en el seu conjunt segueix mostrant una caiguda de l’activitat en termes generals. Les dades d’aquest descens són esfereïdores!

Però anem a pams. Que aixequi la mà qui no sàpiga que les polítiques culturals del nostre país no tenen res a veure amb les angleses o les franceses. En aquesta línia, l’informe analitza alguns punts amenaçadors que demanen a crits una sèrie d’actuacions per contrarrestar aquest caos on estem instal·lats. Podríem resumir-los en 4 punts:

  1. Indefinició de la missió, dels objectius i de les estratègies dels teatres públics.
  2. Intromissió en la política de la gestió (allò que era bo fa alguns anys, ara ja no ho és).
  3. Cultura avaluativa molt baixa.
  4. Finançament basat en una sola administració i dependent de les subvencions.

I això no és tot. A part, existeixen tot un seguit d’amenaces dels factors de l’entorn que són ja històriques…

  • la ingerència política,
  • el dèficit de la professionalització del gestor cultural,
  • l’absència de projectes que aportin valor públic a la ciutadania,
  • un model de governança que no genera projectes públics per a la modernització dels teatres, auditoris, etc.

Tot i així, tal com detalla l’informe, en aquest entorn institucional hi ha un factor d’allò més amenaçador: que els teatres públics no adoptin, de manera clara, projectes de desenvolupament d’audiències a mitjà i llarg termini. Unes audiències que necessàriament haurien d’estar vinculades amb projectes estratègics de l’organització pública. Hi esteu d’acord?

Fidelitzar públics en temps de crisis

Però no ens posem catastròfics. Hi ha solucions! Des de Bravo Manager, pensem que seria clau començar a plantejar-nos que…

Els espais culturals s’han de convertir en espais d’aprenentatge amb la capacitat de fer-nos créixer com a ciutadans.

Des de la gestió cultural hem de ser agents actius de la sociabilitat, treballar a fons, amb l’objectiu de fer partícips els ciutadans (tots!) en models oberts que garanteixin ambients creatius, sostenibles i transparents.

Els espais culturals són espais híbrids i elàstics. No s’hi val la fixació, cal cercar l’expansió.

Així doncs, per què no ens obrim cap a programes que intercalin més pedagogia, com ara residències per a artistes? No podem tenir teatres públics que només obrin els dissabtes i cada quinze dies per fer una funció. No. Els espais públics han de créixer i ser vivers de noves propostes!

Hem de treballar de valent perquè la ciutadania s’incorpori per “assimilació” als nostres programes. Però… com?

Amb estratègies i seguint les fases de l’inboud marketing per a la cultura: l’escolta activa a les xarxes (i partint de la presència de què ens parla el professor Rodríguez de les Heras) és la millor manera que als nostres públics els envaeixi el sentiment de pertinença cap a la nostra organització.

S’han de tenir els objectius clars i ser capaços de definir be la nostra missió, els nostres objectius i les nostres estratègies.

I recordeu-ho: amb cada moviment, cada acció, per petita que sigui, aconseguirem anar avaluant i avançant de manera inequívoca.

Per a la ciutadania, “viure en aquest món” vol dir viure en un context que “possibilita l’accés”.

Precisament Ariño i Llopis (2016), en un estudi sobre la participació de la joventut catalana (2001-2015), posen de manifest que la crisi econòmica ha suposat una disminució en les activitats culturals que es desenvolupen fora de la llar i que suposen el pagament d’una entrada. Sense anar més lluny, aquesta és la contrapartida.

I si comencem a repensar cada espai cultural com si es tractés d’una república? Una república en la qual ningú se senti forà, ideada pels seus habitants i que doni lloc a noves propostes que la facin avançar cap a un futur més inclusiu i menys incert.